SOMIAR NO COSTA RES

Estem esgotant els últims dies de l’any 2008, i quan tenim un moment de pau i tranquil·litat la gent acostumem a fer un repàs a tot el que ha passat i bons propòsits pel que ha de venir encara que no es compleixin. Jo fa uns quants anys, crec que deu ser cosa de l’edat, no en faig de propòsits, ja no em vull aprimar, ja no vull deixar de fumar, ja no vull corregir el mal caràcter, etc. etc. Estic tipa de que em diguin que he de fer i com ho he de fer, de sentir-me culpable dels mals de la societat. No vull anar amb transport públic vull anar amb el meu cotxe i a mes de 80 km. hora. No vull fer reciclatge de brossa i tenir la casa plena de bosses de escombraries. Vull que el pa sigui pa i no una baguet. Vull regar el jardí sinó plou. No vull dir-li a un cec invident, ni a un negre un home de color, ni a una guerra un conflicte armat, ni a un asil d’ancians una residència. Vull que els trens arribin a l’hora, i que les “catanaries” no caiguin. Vull que quan la parella mate una dona sigui un assassinat i no violència de gènere. No vull que em diguin meravelles de l’escola pública i veure com els que tenen que donar exemple porten els fills a la privada. No vull que la universitat sigui una fabrica de frustracions, i que alguns polítics diguin una cosa en privat i una altre en públic. Vull que es respecti la Llei, i que si el Congreso de los Diputados de Madrid va aprovar l’Estatut de Catalunya que va sortir del Parlament, després de passar-hi el ribot això si, compleixi.
Sona el timbre del mòbil, tan de gust que dormia…la becaina del migdia tindria que ser obligatòria. “Digui....no gràcies, no em vull canviar el mòbil, el que tinc ja em va be”.