Els pressos també berenen

En una democràcia per justificar els errors polítics, tenim costum dir, que cada país te el govern que es mereix. Jo, no se si m’ho mereixo, al menys tinc dubtes raonables sobre aquesta afirmació.

Els grans errors son generats pels polítics que entre tots escollim i escollir es l’essència de la democràcia  però aquí això no va, estem segrestats per  la mediocritat o la ineptitud de les persones que figuren en les llistes que votem, son uns que no coneixem ni sabem qui son, però saben fer de la mediocritat virtut. S’ha abaixat tant el llistó de les exigències personals que per tenir un escó a  qualsevol  Parlament de l’Estat  només has de ser fidel als “amics” que en nom de la democràcia maneguen entre vestidors les síl·labes dels partits.

Aquesta setmana el Parlament de Catalunya a molta gent ens va fer sentir vergonya i poc a poc ens vàrem anar passant a la indignació quan els parlamentaris van malgastar durant tot una tarda, el temps i els costos del seu temps que entre tots paguem, defensant  l’àpat del berenar pels presos de les nostres presons.  Van acabar la sessió i  algunes Senyories  van demostrar-nos que el de menys eren els presos estaven  cofois  d’haver derrotat la proposta del Govern de la Generalitat

No podem confondre les coses. Que ens passa? Nens de casa nostre mal viuen amb un àpat al dia, el que fan a l’escola..., avis amb una pensió minsa que ningú els hi paga el berenar.... I mentre hi ha molta gent ho està passant malament, ens assabentem que els delinqüents que tenim a les presons, fan cinc menjars al dia, entre ells el berenar. Quin deu ser el cinquè.? No serà que també els donen  ressopó ? Què ens hem tornat boixos tots plegats ?

NO PARLO ARAGONES ORIENTAL

Parlar aragonès oriental que molts ho agafem com una broma ridícula, es una espècie de tragèdia semàntica que afecta més del que pensem. L’eix de la nostre identitat, es la  llengua i te amenaces des de fronts amb etiqueta de intel·lectuals que ni tan sols tenen por del ridícul científic, o de polítics mediocres, servidors públics que consideren que la seva feina  es contar, entre d’altres coses, els vots que els  poden donar privilegis. Mentre uns i  altres  ens consideren una mosca collonera que posa en perill la llengua de Cervantes, la segona mes parlada al món,  nosaltres que som una llengua minoritària,   si no defensem el seu valor mil·lenari, poc a poc perdrem ser el que som.

Els atacs al català es una història que ve de temps enllà i n’hem sortit malgrat lleis, entrebancs , persecucions o prohibicions, i ara també podrem fer-ho, no necessitem

grans heroïcitats, només rigor, perseverança i tossuderia com sempre però, sense deixar que trepitgin una parla que fa servir un nombre de gent que te tot el dret d’expressar, la seva pertinença a una comunitat lingüística on les emocions i els sentiments no siguin condicionats per lleis absurdes.

Sabem que la nostre parla no és el valencià, el balear o l’aragonès oriental, saben que tots parlem una llengua comuna, viva i amb diferents accents  territorials però, no siguem permissius, ni burletes amb aquest tema. Tots parlem català agradi o no agradi .

Europa ja ens estima

Com no sóc economista ni de la macro ni de la micro, cada dia que passa estic més confusa i guiar-me per allò que en diuen el llenguatge no verbal  no  m’ajuda gens. Ahir Europa va rescatar Espanya, això si, només a la Banca, els demés seguim amb l’aigua al coll sobre tot els catalans i no arribo a entendre si serà bo o no per nosaltres.

En la roda de premsa el Ministre Guindos va anunciar la noticia, que per cert ja tots sabíem a través de la “xarxa”, amb cara de malcarat i de preocupació mentre ens anava dient que si en el futur imminent fèiem bondat això ja estava arreglat. Quan alguna periodista (ho dic amb femení, amb masculí molts d’ells, el dissabte tenen per costum no anar a la feina) li feia una pregunta sobre els diners que costaria als ciutadans, ell passava de puntetes  o mirava cap un altre costat  Finalment la insistent pregunta li va fer dir que no en costaria cap, perquè son els Bancs els que  tornaran  el que Europa ara els deixa de manera generosa i amb un interès tant petit... Com les periodistes de la sala, jo i molts ignorants com jo, ens seguim preguntant si no poden tornar-ho...qui pagarà...?

Després vaig veure el comunicat del nostre President Mas i seguin amb el llenguatge no verbal, la seva cara no era precisament d’alegria davant la “bona noticia”,  va repetir més o menys el que ja sabíem a través de la “xarxa” i de la roda de premsa del Ministre però, va estar al seu lloc que es  on tenia d’estar com President de Catalunya, mentre el President d’Espanya estava fent la maleta per anar a veure “la roja” a Polònia. Tenim sort al menys no li agrada anar a caçar elefants.

I com ignorant de la micro i de la macro veig una  petita diferencia, no se si la va dir el President Mas, si no ho va fer ja ho faig jo, la bondat no som els catalans que la tenim de fer ja l’hem feta, la bondat ara li toca fer-la al govern de Espanya i això... son figues d’un altre paner.

ADEU A LA NURIA FORTUNY

Has marxat en un moment en que aquells ideals per els que lluitem semblen estar tant amenaçats que no se si ens en sortirem, però et prometo que els continuarem defensant i al final esperem que si pugui trobar el País que tu també volies.

Has marxat per que només som una baula en la cadena de la vida però, ho has fet massa aviat, encara tenies moltes coses per fer i moltes coses per estimar.

Has marxat i jo trobaré a faltar aquelles xerrades en acabar les reunions de partit, on la política quedava aparcada per parlar de la vida privada, dels fills, de la societat, i com no podia ser d’altre manera de la malaltia.

Has marxat però no t’has rendit fàcilment contra una càncer cruel, has perdut la teva lluita particular i valenta per que les forces en aquesta lluita no estaven equilibrades, no ha estat culpa teva..

Has marxat, però les que t’hem conegut i portem la etiqueta d’aquesta malaltia a sobre, el record de la teva serenor el teu somriure front una situació tant dura, ens ajudarà a seguir endavant i com tu, lluitarem per la vida i per el País.

ADEU NURIA¡¡¡¡

JO, TAMBE SÒC UNA INDIGNADA

Amb costa d’entendre aquesta devoció per algunes coses que fa la joventut i valdria la pena que els mitjans de comunicació reflexionessin una mica més amb el tractament que donen als comportaments incivics i cridaners d’una bona part d’ells. Volen arreglar els problemes del país i del món asseguts a terra i rodejats de poques coses que els acostuma a fer feliços i per sobre de tot la llibertat per fer el que vulguin. Amb ordinador, mòbil, quan tenen gana o set menjar i veure, acompanyats de música això que no falti, poca neteja i amanit amb un públic curiós que com en un espectacle qualsevol aplaudeix la festa, ja en tenen prou, creuen que la revolució de fireta està en marxa. No estem al tercer mon amb revolucions encara pendents, Europa ja les vàrem fer en diferents moments de la nostre història i fa temps que el que ens cal es gestionar-les be, cosa molt difícil en mig d’una crisis econòmica, però no tot acaba amb els diners i no veig cap reivindicació que no sigui de diners. No companys no, no es això, asseguts a terra encara que sigui escrivint manifestos no s’arreglen les coses, les coses s’arreglen amb responsabilitat i si els que manen no ho fan bé, procureu que quan sigui l’hora de manar vosaltres, que malgrat el que us hagin fet creure encara no us ha arribat, milloreu-ho.

No¡. Ser jove no es una patent per tenir la raó ans el contrari, però no ho sabeu no us ho han explicat mai, sou els fills d’unes generacions de pares permissius, excessivament permissius i idealistes però ocupats en altres coses, entre elles en el tenir, més que en el ser. .

EXIT DE PA NEGRE

Els últims temps polítics, han acaparat la meva atenció i he deixat aparcat tot el que feia referència al meu llibre Vents de guerra, aires de pau que precisament va ser el motiu de crear aquest blog l’any 2007. Avui de sobte he tingut necessitat de tornar a escriure degut a l’èxit, esclatant i ben merescut de la pel·lícula catalana Pa negre , un guió adaptat pel cinema de la novel·la d’Emili Teixidor.

Vents de guerra, aires de pau i Pa negre, en la presentació dels dos llibres en una biblioteca del Vallés Oriental, es van creuar pel camí.. El meu llibre va tenir un èxit inesperat, en els debats que es produïen en cada presentació els elogis van ser enriquidors. La memòria històrica sense connotacions polítiques, la postguerra explicada per la mirada neta d’uns nens que la patien i els valors ètics sense rancors de cap mena que si troben, més d’una vegada van generar el comentari que seria bo que fos un llibre d’obligada lectura a les escoles. De la lectura fàcil i fotogràfica es va dir que mereixeria una sèrie de TV. o una pel·lícula, i no cal dir que a mi tot allò em va sobrepassar al mateix temps que m’omplia de satisfacció i d’orgull. Viure en un núvol sense tocar de peus a terra i creure que els elogis que havia recollit amb el meu llibre eren merescuts i va contribuir un mes desprès l’Emili Teixidor i el seu Pa Negre . Vaig assistir com convidada de pedra, per aprendre com ho feia un autor consagrat presentant un llibre que salvant totes les distancies que calgui, coincidia com els nens de la meva novel·la, la memòria d’una vida quotidiana i el mal son d’una guerra. El debat de Pa Negre, va ser molt semblant al de Vents de Guerra, Aires de Pau i en les explicacions de l’autor vam coincidir a vegades inclòs amb les mateixes paraules. Vull dir amb això, i que no es mal interpreti perquè no pretenc comparar-me en cap moment amb l’escriptor Emili Teixidor, que dintre la meva imaginació abusant de la fantasia que em proporciona, tinc dret a recollir una mica d’aquest èxit actual i obrir el calaix per fer un cop d’ull a un llibre que com que no te una editorial al darrera només veu la llum de tant en tant en algunes biblioteques o clubs de lectura. Jo segueixo fent presentacions on em demanen, la pròxima serà la número 67 i seguim tenint el nostre minutet de glòria, mentre en somnis esperem que un dia ens vindrà una editor i ens traurà del anonimat. Amen

NOVA ESTACA

S’ha acabat el temps de les incerteses i com a País, comencem amb ganes de que tot torni a la normalitat, una etapa plena de les esperances que no es tenien que haver perdut mai. Jo no sé si el Govern que el President Mas ha fet, es un Govern dels millors, però el que si sé, que serà un Govern, treballador i amb les idees clares, precisament el que ens ha faltat fins ara per encarar la crisis que tenim a sobre. Ells faran la seva feina però, nosaltres el poble, els hem d'ajudar, si volem aixecar Catalunya hi tenim alguna cosa per fer. Fa molts anys en Lluis Llach ens reclamava : “...si estirem tots ella caurà...”, l’estaca no es la mateixa, però la crisis que vivim tan mal gestionada per culpa d’un Govern espanyol entestat en el populísme i la improvisació, ens ha arrossegat a una situació límit que ens ha portat una altre estaca molt diferent de l'altre, però estaca al cap i a la fi. A Espanya no sé si se’n sortiran, però Catalunya n’ha de sortir, estem en el bon camí .