La Diada, 2010

AIGUAFREDA, OFRENA FLORAL 11 DE SETEMBRE DE 2010

Hola Bona Diada a tots,
Per mi es un Honor immerescut, que la gent de Acció Social, em demanessin que digues unes paraules en aquesta ofrena de flors. A mi la paraula escriptora em be gran, jo només soc una persona que ha escrit records, vivències, anècdotes, coses que he sentit explicar al llarg de la meva vida, (tenir molts anys també te les seves avantatges) i de tot junt n’ha sortit un petit llibre. Les meves intencions quan el vaig començar a escriure, era fer un recull de contes per els meus nets aprofitant la meva facilitat per inventar-los. Volia ensenyar als “reis” de les cases als petits “tirants” de les famílies, que no fa massa temps la gent del seu entorn vivia de manera diferent, la societat del consum desmesurat encara no ens havia envaït i que no sempre les coses han estat com les viuen ara. Les meves intencions del principi, se’n van anar a “norris” els personatges del llibre que va inventar la meva fantasia, anaven agafant un camí propi i anaven fent, recordant i dient coses que no eren les que jo m’havia proposat, el que estava escrivint no eren precisament contes infantils. Es evident que amb dels retrats d’aquells nens i les seves famílies, gent anònima, gent com nosaltres però que van viure desprès d’una guerra situacions plenes de incerteses, en va sortir un llibre que entre les seves fulles i trobem “una petita memòria històrica”. Jo no sóc una historiadora lletrada ni ho pretenc, no parlo de gestes heroiques ni èpiques, ni faig cap anàlisis polític de l’època, ni una crítica social això es feina dels veritables historiadors, però sense saber-ho ni proposar-m’ho, he recollit en les pagines del llibre el que ens van transmetre als infants que vam viure aquella trista situació, uns valors que ens han marcat sempre més la vida, no podia ser d’un altre manera. Aquelles generacions, som generacions de gent forta, dura i lluitadora metafòricament parlant, i que no hem perdut ni la capacitat de somniar, ni la d’estimar i avui estem aquí units en un acta d’amor per la nostre historia estimant Catalunya, el nostre País...

...Un País petit que te més de 1000 anys i una història feta de llums i ombres, de grandeses i de misèries, i a aquest País petit, al llarg de molts segles han intentat anorrear-lo i no han pogut, encara som aquí. Som aquí, gent diversa que com diu la cançó d’en Lluís Llach: “venim del Nord, venim del Sud,” inclòs alguns de terra enllà”, perquè amb respecta i sentiment tots hi cabem. Però no podem oblidar, i n’hem de ser conscients, que som els hereus del passat que avui precisament recordem. Som els hereus d’uns herois anònims, gent com nosaltres, gent del poble que un 11 de setembre de 1714, desprès d’una derrota rendits i amb el cap cot es lamentaven i deien (no ha estat possible) però l’endemà sense perdre l’esperança afegien (darrera nostre altres vindran que un dia o aconseguiran.). Aquests homes i dones, amb la seva esperança i sense saber-ho ens van fer un llegat que, precisament en les ombres de la nostre historia, els catalans no sempre hem defensat, a vegades no hem pogut, a vegades no n’hem sabut i d’altres no hem volgut. Fa més de 100 anys ja ens ho deia el poeta Jacint Verdaguer en un dels seus poemes.

Catalunya, pàtria dolça
Com se perden tes costums
Lo de casa se t’empolsa
I amb lo d’altres presums;
Tes cançons les oblidares
Tos castells los aterrares ,
en les flors de l’hort dels pares
ja no troba el fill perfums.

Unes paraules plenes de desencís però avui nosaltres, amb vent de llebeig o vent de tramuntana encara i som, no han pogut foragitar-nos i mira que ho han intentat vegades, la historia ens demostra com i quan han arribat a fer de Catalunya un problema per Espanya.

Amics no volem ser catalans com els que van inspirar el desànim de Mn. Cinto , la nostre dignitat com a poble sura i actualment la esperança fa nostres les paraules que un altre gran poeta Joan Maragall en la seva Oda a Espanya el 1896 va deixar escrites:

Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
On ets, Espanya?
No et veig enlloc
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre els teus fills?
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
Adéu, Espanya!

Vilatans d’Aiguafreda sentint-nos hereus de la terra aspre que ens diu el poeta, 296 anys després d’aquell 11 de setembre, som aquí sense temença i amb l’esperança reeixida. I som i serem, i el llegat que nosaltres hem rebut l’han de rebre els nostres fills i els seus fills. Tenim motius per l’esperança, hem començat a caminar cap Itaca i potser si que el camí serà llarg ... però hi arribarem.

El 10 de juliol passat, un gran poble va dir al món sencer i sobre tot als que tenen la obligació d’escoltar-nos: Som una Nació i malgrat les dificultats i els obstacles que ens vulgueu posar al camí som aquí. I Som i Serem. ¡¡Visca Catalunya¡¡