M.Teresa de Blas

ADEU A LA NURIA FORTUNY

2011-06-20T03:54:00.000-07:00

Has marxat en un moment en que aquells ideals per els que lluitem semblen estar tant amenaçats que no se si ens en sortirem, però et prometo que els continuarem defensant i al final esperem que si pugui trobar el País que tu també volies.

Has marxat per que només som una baula en la cadena de la vida però, ho has fet massa aviat, encara tenies moltes coses per fer i moltes coses per estimar.

Has marxat i jo trobaré a faltar aquelles xerrades en acabar les reunions de partit, on la política quedava aparcada per parlar de la vida privada, dels fills, de la societat, i com no podia ser d’altre manera de la malaltia.

Has marxat però no t’has rendit fàcilment contra una càncer cruel, has perdut la teva lluita particular i valenta per que les forces en aquesta lluita no estaven equilibrades, no ha estat culpa teva..

Has marxat, però les que t’hem conegut i portem la etiqueta d’aquesta malaltia a sobre, el record de la teva serenor el teu somriure front una situació tant dura, ens ajudarà a seguir endavant i com tu, lluitarem per la vida i per el País.

ADEU NURIA¡¡¡¡

JO, TAMBE SÒC UNA INDIGNADA

2011-05-28T00:06:00.000-07:00

Amb costa d’entendre aquesta devoció per algunes coses que fa la joventut i valdria la pena que els mitjans de comunicació reflexionessin una mica més amb el tractament que donen als comportaments incivics i cridaners d’una bona part d’ells. Volen arreglar els problemes del país i del món asseguts a terra i rodejats de poques coses que els acostuma a fer feliços i per sobre de tot la llibertat per fer el que vulguin. Amb ordinador, mòbil, quan tenen gana o set menjar i veure, acompanyats de música això que no falti, poca neteja i amanit amb un públic curiós que com en un espectacle qualsevol aplaudeix la festa, ja en tenen prou, creuen que la revolució de fireta està en marxa. No estem al tercer mon amb revolucions encara pendents, Europa ja les vàrem fer en diferents moments de la nostre història i fa temps que el que ens cal es gestionar-les be, cosa molt difícil en mig d’una crisis econòmica, però no tot acaba amb els diners i no veig cap reivindicació que no sigui de diners. No companys no, no es això, asseguts a terra encara que sigui escrivint manifestos no s’arreglen les coses, les coses s’arreglen amb responsabilitat i si els que manen no ho fan bé, procureu que quan sigui l’hora de manar vosaltres, que malgrat el que us hagin fet creure encara no us ha arribat, milloreu-ho.

No¡. Ser jove no es una patent per tenir la raó ans el contrari, però no ho sabeu no us ho han explicat mai, sou els fills d’unes generacions de pares permissius, excessivament permissius i idealistes però ocupats en altres coses, entre elles en el tenir, més que en el ser. .

EXIT DE PA NEGRE

2011-02-15T04:23:00.000-08:00

Els últims temps polítics, han acaparat la meva atenció i he deixat aparcat tot el que feia referència al meu llibre Vents de guerra, aires de pau que precisament va ser el motiu de crear aquest blog l’any 2007. Avui de sobte he tingut necessitat de tornar a escriure degut a l’èxit, esclatant i ben merescut de la pel·lícula catalana Pa negre , un guió adaptat pel cinema de la novel·la d’Emili Teixidor.

Vents de guerra, aires de pau i Pa negre, en la presentació dels dos llibres en una biblioteca del Vallés Oriental, es van creuar pel camí.. El meu llibre va tenir un èxit inesperat, en els debats que es produïen en cada presentació els elogis van ser enriquidors. La memòria històrica sense connotacions polítiques, la postguerra explicada per la mirada neta d’uns nens que la patien i els valors ètics sense rancors de cap mena que si troben, més d’una vegada van generar el comentari que seria bo que fos un llibre d’obligada lectura a les escoles. De la lectura fàcil i fotogràfica es va dir que mereixeria una sèrie de TV. o una pel·lícula, i no cal dir que a mi tot allò em va sobrepassar al mateix temps que m’omplia de satisfacció i d’orgull. Viure en un núvol sense tocar de peus a terra i creure que els elogis que havia recollit amb el meu llibre eren merescuts i va contribuir un mes desprès l’Emili Teixidor i el seu Pa Negre . Vaig assistir com convidada de pedra, per aprendre com ho feia un autor consagrat presentant un llibre que salvant totes les distancies que calgui, coincidia com els nens de la meva novel·la, la memòria d’una vida quotidiana i el mal son d’una guerra. El debat de Pa Negre, va ser molt semblant al de Vents de Guerra, Aires de Pau i en les explicacions de l’autor vam coincidir a vegades inclòs amb les mateixes paraules. Vull dir amb això, i que no es mal interpreti perquè no pretenc comparar-me en cap moment amb l’escriptor Emili Teixidor, que dintre la meva imaginació abusant de la fantasia que em proporciona, tinc dret a recollir una mica d’aquest èxit actual i obrir el calaix per fer un cop d’ull a un llibre que com que no te una editorial al darrera només veu la llum de tant en tant en algunes biblioteques o clubs de lectura. Jo segueixo fent presentacions on em demanen, la pròxima serà la número 67 i seguim tenint el nostre minutet de glòria, mentre en somnis esperem que un dia ens vindrà una editor i ens traurà del anonimat. Amen

NOVA ESTACA

2010-12-28T02:13:00.000-08:00

S’ha acabat el temps de les incerteses i com a País, comencem amb ganes de que tot torni a la normalitat, una etapa plena de les esperances que no es tenien que haver perdut mai. Jo no sé si el Govern que el President Mas ha fet, es un Govern dels millors, però el que si sé, que serà un Govern, treballador i amb les idees clares, precisament el que ens ha faltat fins ara per encarar la crisis que tenim a sobre. Ells faran la seva feina però, nosaltres el poble, els hem d'ajudar, si volem aixecar Catalunya hi tenim alguna cosa per fer. Fa molts anys en Lluis Llach ens reclamava : “...si estirem tots ella caurà...”, l’estaca no es la mateixa, però la crisis que vivim tan mal gestionada per culpa d’un Govern espanyol entestat en el populísme i la improvisació, ens ha arrossegat a una situació límit que ens ha portat una altre estaca molt diferent de l'altre, però estaca al cap i a la fi. A Espanya no sé si se’n sortiran, però Catalunya n’ha de sortir, estem en el bon camí .

LES FORMES SON IMPORTANTS

2010-12-23T23:04:00.000-08:00

Vaig seguir amb atenció tot el debat per la investidura de Artur Mas com a President de la Generalitat i l’actitud de dos partits ER i SI que es proclamen independentistes i en el debat actuen igual que el PP i Ciutadans (dels que no malbarataré ni un segon per parlar-ne perquè no ve al cas), no m’ha semblat correcta.

Solidaritat Catalana no sap com s’ha de fer la feina en un Parlament, s’han confós de lloc. La independència l’han de treballar en les comissions del propi Parlament i al carrer, fent servir la seva condició de Diputats per explicar als ciutadans com ho pensen fer sense perjudicar-lo en el dia a dia immediat. Entrar en el debat d’investidura d’un candidat nacionalista amb exigències, 4 diputats i votar NO, no fa cap favor a la causa que diuen defensar, segons comentaris indignats de gent que veia amb simpatia aquest partit i han quedat desil·lusionats.

Un altre actitud que s’entén poc es la d’Esquerra Republicana que no te l’excusa de ser nou, aquest partit sap on és i on es defensen les diferent postures en un Parlament i dur damunt l’espatlla 7 anys de renuncies a moltes coses de la seva ideologia a canvi de cadires mes o menys confortables i ben situades. El NO a la investidura d’un candidat nacionalista ha estat un gest que els honora molt poc.

Ambdós partits polítics, han oblidat que l’abstenció era un vot digne per la causa que defensen i al mateix temps útil, aleshores la gent que els va votar, els mes radicals i els mes moderats segurament hagués entès més be aquest gest. Llàstima han perdut una oportunitat de saber estar, les formes també son importants.

L'ESTAT D'ALARMA

2010-12-05T22:32:00.000-08:00

Dia 4 de desembre de 2010, un dia trist per els ciutadans de tot Espanya, els d’aquí i els de allà. Durant unes hores, un govern que ja ha donat senyals de ineptitud en els moments difícils, i la irresponsabilitat d’un col·lectiu de controladors aeris de 2500 persones, van provocar una situació d’un surrealisme tan exagerat, que si no fos por la gravetat dels fets, valdria més deixar-ho córrer i oblidar-ho el més ràpidament possible. No ho podem fer, no ho hem de fer, la situació en que ens trobem ens recorda a més que no ho podem fer, han declarat l’estat d’alarma i això afecta a tothom, la Constitució no diu aquest si aquest no, dintre el sac hi som tots catalans inclosos. ?. Digueu-me pessimista si voleu però, sembla que “l’estat d’alarma” que no s’havia aplicat feia més de 30 anys, només haurà estat un avís per navegants. I ara, que? No pagarem els plats trencats una vegada més els catalans ?

LA CAMPANAYA HA ACABAT

2010-12-02T01:06:00.000-08:00

Catalunya a parlat, ja feia dies que ho feia, però alguns instal·lats en el seu setè cel particular no en feien cas, havien confós el País en el seu jardinet privat sense adonar-se que la mesura dels governants es proporcional a la capacitat que tenen de fer-ho per tothom, sense sectarismes. El 10 de juliol passat el poble va manifestar clarament el que volia i el 28 de novembre Catalunya ha tornat a parlar, ha dit prou. En les 41 comarques del seu territori, plenament convençut els uns i d’altres a contracor, han dit ben clar que volien baixar dels cavallets on ens havia pujat la política del tripartit i volien tornar a ser forts per lluitar contra totes les adversitat que tenim a sobre i que son moltes, però fer-ho des de l’auto-estima recuperada.

La política es molt seriosa i el desprestigi aconseguit els últims anys no es bo, els Mossos d’Esquadra, la Justícia, els mestres, la sanitat, els bombers, tot el personal que fa una funció de servei públic, de servei a la política, fan funcionar una democràcia i si no aprenem a respectar-los es degrada la societat. Fem foc nou, fem del nostre País, un país d’excel·lència, ara ja hem parlat a les urnes, ara toca “parlar” a cadascú des de el seu lloc, dia a dia per aconseguir la Catalunya que volem

JO, VOTARE ARTUR MAS

2010-11-17T10:26:00.000-08:00

Tinc per costum seguir el que diuen els líders polítics que aspiren a governar Catalunya no pretenc dissimular ni justificar les meves preferències polítiques, fa molts anys que el vot el cedeixo a Convergència Democràtica però en altres ocasions o feia amb dubtes perquè en la costum d’escoltar-los a tots, trobava en altres formacions coses que m’hagués agradat poder-les votar, trobava en les llistes d’altres partits persones a les que en un sistema electoral de llistes obertes hagués pogut votar-les. En la campanya electoral del 28 de novembre per elegir el Parlament de Catalunya, no em passa, els partits estan fent discursos sense continguts reals o viables, plens de tòpics de dreta i esquerra, plens de bons i dolents, sense propostes per sortir de la profunda crisis en la que ens estem ofegant i les formes vorejant l’insult groller i la mentida, sense ni tan sols enrojolar-se. La categoria política que tenen la majoria dels partits, es tant petita tant escassa de idees i projectes que aquesta vegada me està passant el que no m’havia passat mai, votaré sense dubtes. Quan l’Artur Mas ens diu que tenim un País devaluat i poc respectat, me’l crec, quan diu que estem en un forat i es necessitaran els sacrificis de tots si volem sortir-nos, me’l crec, té un programa darrera seu explicat abastament i sap on va. Jo, votaré Artur Mas

LA VISITA DE BENET XVI

2010-11-09T01:57:00.000-08:00

De la visita del Sant Pare, se n’ha fet un gra massa i tots en tenim part de culpa. Sóc cristiana catòlica poc activa i la pompa vaticana no m’agrada, però considero que l’Església no és aquest ritual antic amb totes les reminiscències de l’edat mitja que vàrem veure per TV, l’Església principalment som tots nosaltres, el poble que segueix el missatge de Crist.

De la visita del Papa, no m’han agradat les mides de seguretat tant extremes que s’han dut a terme per les incomoditats causades als ciutadans. Tampoc m’ha agradat la imatge d’unes monges netejant l’altar, no va ser la més encertada ni va haver d’altres però, la més visual va ser aquesta, a la dona una vegada més, la jerarquia eclesiàstica no va trobar-li el lloc adient. Tampoc m’ha agradat l’actitud d’alguns polítics que no han estat a la alçada del paper que els corresponia per el càrrec que tenen, nosaltres el poble que els vam escollir democràticament, hem estat molt mal representats, uns no hi eren i d’altres millor que no hi haguessin anat, incloc en aquest apartat alguna autoritat eclesiàstica i tot. Tampoc m’ha agradat la imatge d’un grup de persones intransigents i intolerants, “petonajant-se” al mig del carrer en una actitud més pròpia d’un carnaval que del col·lectiu que deien defensar, afortunadament aquest col·lectiu no és va sentir identificat ni representat per la pallassada que van escenificar uns quans. Tampoc m’han agradat petites coses, vull creure que de poca rellevància i que potser es el meu sentit crític el que me les fa veure millorables.

Tot ha valgut la pena els encerts i els desencerts, la imatge que el món sencer a rebut de Barcelona, Gaudí i la Sagrada Família, ha estat d’una bellesa i una sensibilitat tant gran, que com a catalana em sento una vegada més orgullosa del País del qual en sóc filla. Catalunya i els catalans som així, seny i rauxa

EL MEU PAIS ES TANT PETIT....

2010-11-05T01:22:00.000-07:00

El meu País és petit i passen massa coses per lo petit que és, son situacions d’una dimensió que supera la resistència de la gent i al final no serà estrany que acabem tots mig neuròtics. Sense cap ordre de prioritats perquè algunes ja fa temps que cuegen i jo no tinc preferències sinó tal com raja: La crisi econòmica..., l’atur..., la sentencia del Tribunal Constitucional..., la manifestació del 10 de juliol..., les vagues amb que els sindicats ens obsequien sovint.... la RENFE i els transports públics que no funcionen be... la mala gestió de les tempestes d’aigua o de neu... la sequera... la campanya electoral de les Autonòmiques..., la visita del Papa..., el partit del Barça-Madrid..., els atacs crònics sobre la llengua... Suportar i/o patir-ho tot alhora aquestes situacions tant conflictives, en poc temps i sobreposades una amb l’altre a més s’agreugen amb la poca simpatia per els catalans que tenen fora del nostre territori. Vivim amb sobresalts constants.

La historia demostra que els catalans som gent lluitadora, gent soferta amb més seny que rauxa però tot te un límit, i la nostre societat està arribant-hi. ¡Alerta! el País és massa petit per tantes batzegades.

NI,NI, NOVA CLASE SOCIAL.?

2010-11-03T21:52:00.000-07:00

Vivim en una societat plena de despropòsits. Alguns obsessionats amb la recollida de vots per les pròximes eleccions cultiven el tot si val i en política o en qualsevol circumstancia de la vida no tot val. La societat, aquesta cosa tan abstracta i tan concreta al mateix temps, hem fet algunes coses molt malament i les seguim fent, una d’elles es valorar poc l’esforç i la superació. Uns quants polítics de poca volada. acabem d’inventar, un premi als desidiosos i ganduls, a la generació dels “ni, ni” La creativitat periodística els ha batejat amb un nom que els fa simpàtics i tot i els Governs ho aprofiten per comprar vots justificant que, amb els “ninis” precisament ara, s’ha de fer alguna cosa. No hi havien parat esment abans.? No coneixien la seva existència ? Potser tot tenia una solució mes fàcil, els problemes s’arreglen millor quan es comencen a generar. I aquí arribem al moll de l’os, una subvenció perquè estudiï i/o treballi qui no vol ni estudiar ni treballar, es gastar diner públic sense cap rendibilitat, és llençar els diners i treure responsabilitat a les famílies que alguna cosa han tingut a veure amb la formació dels seus fills.
Mentrestant, alguns tallers de persones amb minusvalies, que tot i les seves carències volen treballar i estudiar, pateixen amb estupor la retirada o la limitació de les subvencions i tindran que tancar. No, com a societat no ho estem fent bé. !!!!

CATALUNYA I ELS CATALANS NO ENS HO MEREIXEM.

2010-11-01T23:07:00.000-07:00

Estem a la recta final de campanya per les Eleccions Autonòmiques i tots plegats per diferents raonaments tenim ganes que acabi. El 10 de juliol passat els ciutadans vam enviar un missatge polític clar i català a tots, però alguns dels responsables d’administrar i servir a la política no l’han entès o es fan el borni. Quantes utopies poc aprofitades. Quantes paraules mal utilitzades que buiden de contingut el missatge. Quantes mentides en nom de la veritat. Quanta irresponsabilitat... Polítics, sindicalistes, empresaris, intel·lectuals, periodistes i gent anònima, que no hi hereu el 10 de juliol ?. Jo us hi vaig veure.

El dia 28 tot haurà acabat i governar no serà fàcil, el tema economic pesarà molt i la llista d'aturats aumentant i la caixa dels diners buida. L'herencia que rebra el nou President de la Generalitat no serà una ganga precisament, però una de les primeres coses a fer ha de ser recuperar la credibilitat dels ciutadans en els seus administradors, avui per avui està molt malmesa. Catalunya i els catalans no ens ho mereixem.

A LA MEMORIA DELS QUE JA NO HI SON

2010-11-01T04:51:00.000-07:00

Tenim records i vivències dels que ens han deixat, persones que hem estimat i ens han estimat, amics, parents, coneguts, gent que la seva influencia ha fet que avui cada un de nosaltres siguem com son. A mida que els anys van passant la llista va creixent, però el dolor i l’enyor es van allunyant amb el tragí del dia a dia, el record s’esvaeix i a vegades arriba l’oblit . Jo no vull oblidar, no vull esborrar el record i encara que sigui una vegada a l’any vull dedicar-los un pensament, vull demostrar el meu agraïment per haver compartit trossos de la meva vida amb tots ells. Descanseu amb Pau.

La Diada, 2010

2010-09-16T08:22:00.000-07:00

AIGUAFREDA, OFRENA FLORAL 11 DE SETEMBRE DE 2010

Hola Bona Diada a tots,
Per mi es un Honor immerescut, que la gent de Acció Social, em demanessin que digues unes paraules en aquesta ofrena de flors. A mi la paraula escriptora em be gran, jo només soc una persona que ha escrit records, vivències, anècdotes, coses que he sentit explicar al llarg de la meva vida, (tenir molts anys també te les seves avantatges) i de tot junt n’ha sortit un petit llibre. Les meves intencions quan el vaig començar a escriure, era fer un recull de contes per els meus nets aprofitant la meva facilitat per inventar-los. Volia ensenyar als “reis” de les cases als petits “tirants” de les famílies, que no fa massa temps la gent del seu entorn vivia de manera diferent, la societat del consum desmesurat encara no ens havia envaït i que no sempre les coses han estat com les viuen ara. Les meves intencions del principi, se’n van anar a “norris” els personatges del llibre que va inventar la meva fantasia, anaven agafant un camí propi i anaven fent, recordant i dient coses que no eren les que jo m’havia proposat, el que estava escrivint no eren precisament contes infantils. Es evident que amb dels retrats d’aquells nens i les seves famílies, gent anònima, gent com nosaltres però que van viure desprès d’una guerra situacions plenes de incerteses, en va sortir un llibre que entre les seves fulles i trobem “una petita memòria històrica”. Jo no sóc una historiadora lletrada ni ho pretenc, no parlo de gestes heroiques ni èpiques, ni faig cap anàlisis polític de l’època, ni una crítica social això es feina dels veritables historiadors, però sense saber-ho ni proposar-m’ho, he recollit en les pagines del llibre el que ens van transmetre als infants que vam viure aquella trista situació, uns valors que ens han marcat sempre més la vida, no podia ser d’un altre manera. Aquelles generacions, som generacions de gent forta, dura i lluitadora metafòricament parlant, i que no hem perdut ni la capacitat de somniar, ni la d’estimar i avui estem aquí units en un acta d’amor per la nostre historia estimant Catalunya, el nostre País...

...Un País petit que te més de 1000 anys i una història feta de llums i ombres, de grandeses i de misèries, i a aquest País petit, al llarg de molts segles han intentat anorrear-lo i no han pogut, encara som aquí. Som aquí, gent diversa que com diu la cançó d’en Lluís Llach: “venim del Nord, venim del Sud,” inclòs alguns de terra enllà”, perquè amb respecta i sentiment tots hi cabem. Però no podem oblidar, i n’hem de ser conscients, que som els hereus del passat que avui precisament recordem. Som els hereus d’uns herois anònims, gent com nosaltres, gent del poble que un 11 de setembre de 1714, desprès d’una derrota rendits i amb el cap cot es lamentaven i deien (no ha estat possible) però l’endemà sense perdre l’esperança afegien (darrera nostre altres vindran que un dia o aconseguiran.). Aquests homes i dones, amb la seva esperança i sense saber-ho ens van fer un llegat que, precisament en les ombres de la nostre historia, els catalans no sempre hem defensat, a vegades no hem pogut, a vegades no n’hem sabut i d’altres no hem volgut. Fa més de 100 anys ja ens ho deia el poeta Jacint Verdaguer en un dels seus poemes.

Catalunya, pàtria dolça
Com se perden tes costums
Lo de casa se t’empolsa
I amb lo d’altres presums;
Tes cançons les oblidares
Tos castells los aterrares ,
en les flors de l’hort dels pares
ja no troba el fill perfums.

Unes paraules plenes de desencís però avui nosaltres, amb vent de llebeig o vent de tramuntana encara i som, no han pogut foragitar-nos i mira que ho han intentat vegades, la historia ens demostra com i quan han arribat a fer de Catalunya un problema per Espanya.

Amics no volem ser catalans com els que van inspirar el desànim de Mn. Cinto , la nostre dignitat com a poble sura i actualment la esperança fa nostres les paraules que un altre gran poeta Joan Maragall en la seva Oda a Espanya el 1896 va deixar escrites:

Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
On ets, Espanya?
No et veig enlloc
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre els teus fills?
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
Adéu, Espanya!

Vilatans d’Aiguafreda sentint-nos hereus de la terra aspre que ens diu el poeta, 296 anys després d’aquell 11 de setembre, som aquí sense temença i amb l’esperança reeixida. I som i serem, i el llegat que nosaltres hem rebut l’han de rebre els nostres fills i els seus fills. Tenim motius per l’esperança, hem començat a caminar cap Itaca i potser si que el camí serà llarg ... però hi arribarem.

El 10 de juliol passat, un gran poble va dir al món sencer i sobre tot als que tenen la obligació d’escoltar-nos: Som una Nació i malgrat les dificultats i els obstacles que ens vulgueu posar al camí som aquí. I Som i Serem. ¡¡Visca Catalunya¡¡

Finançament

2009-07-21T10:36:00.000-07:00

M’agrada tenir informació i aquests dies estic llegint tot el que puc per ser una persona amb criteri i malgrat la meva bona voluntat, no ho aconsegueixo. M’explicaré. El finançament es un nyap, però la majoria de mitjans d’informació, em diuen que es molt bo. Aquí comença el meu primer dubte i començo a sospitar que la informació que em donen, no m’informa, més aviat em desinforma. Ja es veu que es el millor que em tingut mai, només faltaria que després de tantes negociacions fos pitjor, però això no vol dir que sigui bo. Tinc la sensació que m’estan enredant, si a Catalunya estem per sobre la mitja, i totes les Autonomies diuen el mateix, (si no fos així no haurien pactat) qui està per sota? De que ha servit fer un nou Estatut, que es una Llei refrendada per els catalans que sense mandra vam anar a votar, i aprovada per el Congreso de los Diputados, on teòricament el finançament ja estava contemplat. Quan un Pais el primer en no respectar les Lleis es l’Estat poca credibilitat pot tenir.
En l’epoca del president Suárez, ens van donar Café para Todos ara ens donen Café i Xurros ens ho han augmentat. I qui pagarà els xurros ? Els catalans com sempre, fent molt soroll per no res. Es pot arribar a entendre fent un esforç que la Generalitat, estigui amb l’aigua al coll i necessiti els diners sigui com sigui, però que ho diguin que no ens vulguin fer passar “bou per bèstia grossa” això no es seriós. El finançament es un nyap i ells ho saben.
Cada dia ens semblem més a un país “bananero” que a un europeu que es el que ens pertoca.

VISCA EL BARÇA

2009-05-18T12:01:00.000-07:00

Estic contenta, el Barça m’està donant moltes alegries, de les esportives no en vull parlar que també, sóc culé. Però les alegries em venen donades per el tarannà que està imposant en Josep Guardiola, en el vestidor i en el club. Ja se que no tot el mèrit es seu, una persona sola no podria fer-ho, el mèrit es de molts, de la gent que ha sabut posar al seu costat per caminar plegats cap un fi determinat . Encara que hi ha gent que els pot costar de creure, el Barça es més que un club de futbol i si barregen moltes emocions, unes estrictament esportives, però d’altres son socials i d’altres polítiques, es per això aquest Barça del 2009 desperta tanta passió a joves i grans, cada un el fa seu, segons la seva estima. En un País normalitzat el Barça seria només un club esportiu en el nostre no ho pot ser, ni ho ha de ser i els directius i la gent que hi estan al front han de tenir clara la responsabilitat que tenen, no poden ser mercaders de l’esport com han estat algunes vegades, perquè representen quelcom més. Volem els millors èxits, però no a qualsevol preu, hi ha voltors que no han de tenir-hi mai cabuda en el club, ens agrada guanyar com tothom, però ens agrada més que ens estimin i això s’ensenya des de la Masia. En Guardiola fa el que fa, a part de la seva capacitat professional que ningú li pot discutir, perquè li van ensenyar a estimar el Barça.
Felicitem-nos culés que ara toca. !!!!
Ah!! Una petita recomanació, que algú alliçoni als jugadors per les celebracions i que els seus parlaments no ens avergonyeixin com en altres ocasions, que ho preparin una mica un “visca el Barça” amb el cor val més que segons quines arengues.

NO ES AIXÒ COMPANYS....

2009-03-29T06:55:00.000-07:00

Hem tingut una setmana prou moguda per animar o desanimar segons sigui el tarannà de cadascú. Si vull ser sincera jo en contra de la meva voluntat que mes aviat es optimista, aquesta ultima setmana me arrenglerat amb els de la segona opció. No anem be. Que està passant?Finançament: una presa de pel i un perjudici per tots els catalans. Mossos d’Esquadra: el desprestigi de la nostre policia no beneficia a ningú.Estudiants Universitaris: una majoria no sabien ni perquè protestaven, només coneixien una paraula Bolònia i els que si ho sabien perdien la credibilitat amb els arguments anacrònics que defensaven i en com els defensaven.Ensenyament: hi ha un garbuix entre privada i publica que no ens aclarim. Es podria esta d’acord amb uns i altres si l’objectiu fos el futur dels nostres fills, però amb la manera de fer-ho mes aviat sembla que cada col·lectiu vetlla pels seus interessos i privilegis. Parlament: picabaralles, grolleria i falta d’unitat per defensar com es la seva obligació, que per això els em votat, a Catalunya i la seva gent.
Tot això a casa nostre, però es que a fora, a l’Espanya “plural” la situació d’aquesta setmana també ha estat prou anòmala i ha fet mèrits mes que suficients per crear preocupació a la gent que a falta d’interessos partidistes només ens queda el raciocini País Basc: amb una aliança molt “exòtica” entre socialistes i PP.Kosovo: unes decisions gens oportunes que condicionen com es lògic les relacions internacionals a que aspira el Govern Zapatero. Ja se que es barrejar peres i préssecs, però per arribar aquí no calia arrossegar-se demanant una cadira a la reunió dels 27.Estats Units: posar en ridícul el començament d’una nova relació que no sabem on pot arribar, però que ha despertat esperança al mon sencer.Crisis econòmica:, manifestacions d’aturats i d’empresaris, enfrontament amb la banca, mesures que tindrien d’arribar i no arriben. Dona la sensació que el govern va improvisant sobre la marxa volen acontentar a tothom i així aconseguir no fer-ho amb ningú.Massa coses en un espai de temps tan curt, per poguer-ho pair, em sembla que “no es això, companys, no es això”....
Publicado por M.Teresa de Blas en 3:36

QUAN S'ACABARA ?

2009-01-20T08:49:00.000-08:00

Fa dies que no us escric, la veritat es que les noticies amb que ens acostumen a bombardejar els mitjans de comunicació cada dia, ens omplen de preocupacions i no es precisament seure davant l’ordinador i posar-te a escriure, el que et fa mes il·lusió, si no hi tens una obligació. Fer un anàlisi del que passa al mon no es feina meva i trobar la solució a tants problemes (i els que anuncien que vindran) tampoc, però avui es diferent tots estem “contents”, els Estats Units tindran un nou President i sembla ser per l’eufòria i les expectatives despertades que el mon sencer també. Jo no se que m’ha passat al veure en les imatges de televisió, tanta gent embogida per el seu President, però se m’ha encomanat l’alegria i he pensat que ha partir d’avui mateix les coses començaran ha anar millor i tot el que no ha arribat ja no podrà arribar, perquè en Barak Obama ho impedirà. Sabeu que em porta a pensar així? Que per mimetisme els polítics de la resta del mon pujaran el seu llistó intel·lectual i tots voldran ser en els seus respectius països l’Obama de torn. Es una ximpleria el que escric, costa molt de imaginar-ho sobre tot en el nostre país, però ja se sap, quan estàs content tot ho veus de color de rosa.
Llàstima que la noticia que avui a Barcelona una vegada més, una dona ha sofert agressions d’un brètol que li poden costar la vida. se m’ha emportat l’eufòria i m’ha tornat a la crua realitat. Estem a 20 de Gener del any 2009 quantes dones moriran aquest any.?

2009-01-09T09:05:00.000-08:00

Una noticia que aquest dies es veu que es molt important es la vestimenta de la Ministre Carme Chacón en un acta oficial i entenc que un diari com el Mundo no hi vegi mes enllà del nas i l’hagi publicada. Com a dona, m’indigna la frivolitat amb que s’ha tractat el tema, però el que em costa d'entendre es el ressò que aquesta noticia a tingut en premsa, radio o televisió i com a ciutadana, em preocupa el nivell dels mitjans de comunicació que tenim. En un país on la Justícia està desprestigiada, on el Govern navega sense fixar el rumb i una gran quantitat de Polítics son de fireta i estan poc preparats per el càrrec, només ens falta que al nombrat Quart Poder a mes de manipuladors segons interessos partidistes, hagi foragitat del dia a dia la ètica i l’estètica dels consells de redacció. No tindria que ser noticia ni el vestit ni el maquillatge d’una Ministre, que vagi com vulgui, la noticia tindria que ser la seva feina .

Nit de Reis

2009-01-04T12:11:00.000-08:00

En el nostre país demà serà la nit més màgica de tot l’any, els infants han escrit una carta als Reis plena de desitjos i de il·lusions, i les famílies faran tot el que puguin perquè es compleixi. Be, no totes, algunes amb un criteri molt respectable però que no comparteixo gens ni mica, no hi creuen amb les nits màgiques ells s’ho perden, però el que em sap greu es que ho fan perdre als seus fills. La infància es una etapa de la vida molt curta i es una llàstima que alguns nens quan siguin grans, en els seus records no tindran aquesta experiència. A la nostre família i això ve de lluny, sempre em viscut la diada de Reis com la festa mes important del Nadal i en moments difícils econòmics, familiars, amb absències de gent que estimes etc., amb problemes de tot tipus, com tothom, la nit del dia 5 de gener encara que els anys vagin passant la màgia entra a casa nostre.
Seria bo que enmig d’aquest mon tan materialista, tant realista, tant desgavellat, tots fóssim infants encara que només fos per una nit i així quan l’endemà la realitat torni a plantar-se al davant, perquè això si que ho te, la realitat es tossuda com una mula, nosaltres amb el cor net potser reaccionarem millor. Feu-me cas, els Reis de l’Orient existeixen i si de veritat ho voleu segur que a casa vostre també vindran..

SOMIAR NO COSTA RES

2008-12-29T09:15:00.000-08:00

Estem esgotant els últims dies de l’any 2008, i quan tenim un moment de pau i tranquil·litat la gent acostumem a fer un repàs a tot el que ha passat i bons propòsits pel que ha de venir encara que no es compleixin. Jo fa uns quants anys, crec que deu ser cosa de l’edat, no en faig de propòsits, ja no em vull aprimar, ja no vull deixar de fumar, ja no vull corregir el mal caràcter, etc. etc. Estic tipa de que em diguin que he de fer i com ho he de fer, de sentir-me culpable dels mals de la societat. No vull anar amb transport públic vull anar amb el meu cotxe i a mes de 80 km. hora. No vull fer reciclatge de brossa i tenir la casa plena de bosses de escombraries. Vull que el pa sigui pa i no una baguet. Vull regar el jardí sinó plou. No vull dir-li a un cec invident, ni a un negre un home de color, ni a una guerra un conflicte armat, ni a un asil d’ancians una residència. Vull que els trens arribin a l’hora, i que les “catanaries” no caiguin. Vull que quan la parella mate una dona sigui un assassinat i no violència de gènere. No vull que em diguin meravelles de l’escola pública i veure com els que tenen que donar exemple porten els fills a la privada. No vull que la universitat sigui una fabrica de frustracions, i que alguns polítics diguin una cosa en privat i una altre en públic. Vull que es respecti la Llei, i que si el Congreso de los Diputados de Madrid va aprovar l’Estatut de Catalunya que va sortir del Parlament, després de passar-hi el ribot això si, compleixi.
Sona el timbre del mòbil, tan de gust que dormia…la becaina del migdia tindria que ser obligatòria. “Digui....no gràcies, no em vull canviar el mòbil, el que tinc ja em va be”.

Mares/Avies

2008-12-27T10:34:00.000-08:00

Vaig fer el propòsit d’escriure sovint en el blog, però una cosa son els propòsits i una altre la disponibilitat de pogué fer-ho. Ens passa sovint a les avies, els demés sempre ocupen la nostre prioritat i acostumem a deixar per desprès coses que voldríem fer. Diuen que es una virtut que tenim les mares/avies (que faria la societat d’avui dia sense les mares/avies?) Jo no crec que sigui una virtut, mes aviat es una presa de pel el que passa a moltes dones de la meva generació, sense carrera universitària, sense recursos econòmics propis i amb total dedicació a la família perquè ens van educar així, vivint la vida a traves dels altres. Anem atrafegades i cansades, rondinem sempre perquè no estem d’acord en com ens eduquen els nostres nets, ni l’escola, ni la societat, ni la majoria de pares “moderns” i quan ens diuen que els temps han canviat ho acceptem amb resignació encara que no ens agradi i estem contentes de que ens necessitin i contribuïm a crear petits “monstres”, egoistes, tirans i malcriats, però els estimem tant....Llàstima que la vida passa i els nostre temps no viscut mai el podrem recuperar.

...Acostumar-me a la presència del papa a casa no m’ha costat gens , però a la mama si. Ella es una manaire i quan es vol justificar diu que si va tornar durant la guerra. Com que a la tieta Maria i a mi sempre ens està dient “Fes això”... “Fes allò”, quan va arribar el papa volia fer el mateix amb ell i els primers dies sempre discutien...

2008-12-09T11:21:00.000-08:00

Estem a tocar de les festes nadalenques i davant la disbauxa en el consum, encara que els temps per culpa de la Economia amb majúscula, no està per masses alegries, tots plegats ens vendrem l’enteniment i potser gastarem mes del compte, potser el que podem i el que no podem i els mes "agosarats "per dir-ho d’alguna manera, s’endeutaran i tot. Aquesta situació em porta a comentar un passatge del llibre on la Cinteta, la filla d’una prostituta que apareix de cop al barri i que es va incorporar en aquella colla de vailets que sempre estaven jugant al carrer, només podia anar a comprar coses per sobreviure quan un “client “ de la seva mare sortia per la porta
....”La seva mare no hi anava mai a comprar, sempre i feia anar a la Cinteta, compraven les coses de una en una , que si mongetes cuites, que si un petricó d’oli, que si ves a buscar pa. A mi em fastiguejava molt haver d’interrompre el joc tan sovint, però la Tona em renyava si em sentia rondinar”...

2008-12-07T11:20:00.000-08:00

Avui he fet el propòsit d’escriure sovint en el blog i com no pot ser d’altre manera serà per parlar del llibre “Vents de Guerra……”, que ara, es veu que això de la memòria històrica està de moda resulta que el llibre es de molta actualitat. Alguns joves dels que han nascut en plena democràcia i l’han llegit, els sembla que parlo de la prehistòria i no es veritat, no fa tant temps com això. En la primera part del llibre els parlo de la infancia i en la segona de la joventut dels seus pares o dels seus tiets i també dels seus avis .
“Aquella casa es un no parar d’entrades i sortides de gent, tenen les portes del carrer sempre obertes i quan sents una veu que diu “es pot passar….? Qui ho pregunta ja es dins”….
Oi que això es impensable avui dia.? Potser tenen rao els mes joves quan diuen que aquestes coses passaven fa mil anys.
Un altre moments us comentaré mes coses

2008-12-07T10:04:00.001-08:00

2008-05-14T11:26:00.000-07:00

El passat 23 d'abril diada de Sant Jordi, vaig estar signant llibres a dos llocs, un al matí a Barcelona, a la Rambla de Catalunya, i l'altre a la tarda a la bonica població de Tona, va ser una experiència molt agradable. La feina d'escriure es un acta solitari i íntim i el que fas no saps si al lector li arribarà allò que vols dir-li. Quan el llibre ja estar editat i es al carrer deixa de ser teu i aleshores descobreixes que diu moltes mes coses de les que tu et pensaves que deia. Cada lector es únic i cada interpretació del que llegeix personal, si tens la sort de poder tenir un canvi d’impressions directament amb ell et fa descobrir un valor nou del teu llibre, que de vegades pot ser un valor en positiu i altres en negatiu, però que sempre et serveix alhora d’escriure un nou llibre.

2008-04-28T11:05:00.000-07:00

El llibre son retrats d’uns nens immediatament després de la guerra, quan les dificultats els feien quasi invisibles en el seu entorn familiar i ells vivien aquella situació amb tota normalitat. Plens de fantasies com els corresponia per la seva edat creaven aventures dels fets mes dramàtics que els envoltaven. El carrer i els amics els van fer ser grans abans d’hora . La gana, la mort , la misèria, l’escola, l’estraperlo, formaven part del seu dia a dia.

Un altre dia us explicaré més coses.